Les jeudis créatifs de Pauline sont finis

Estem a punt d'entrar a l'estiu, la gent ja es passeja amb xancletes i pantalons curts, els estudiants estan d'exàmens i les classes s'acaben. I el meu curs de francès també s'ha acabat. Adéu als dimarts i dijous en què hem intentat apendre alguna cosa més de la llengua amb que Brel, Piaf, Bénabar, Amélie-les-Crayons i tants d'altres en parlen.

S'han acabat les classes, normalment aquestes eren els dijous, on la profe ens feia inventar situacions per tal de parlar. La meva capacitat inventiva de finals de setmana a les 20.30 h era força nul·la, tot s'ha de dir. Per això el títol del post.

Ara només ens queda esperar els resultats dels exàmens del curs, i per mi, també els del DELF. Crec que ho trobaré a faltar, només per aixó ja estic desitjant que arribi setembre, però ho dic fluixet, que si em sent algú....

La plaça més gran del món

Com ja vaig comentar no volia començar a llegir cap llibre fins que hagués acabat els exàmens de francès. Les proves van ser ahir, les vaig poder fer totes el mateix dia i ja tinc a les meves mans un llibre de lectura ! Vaig agafar a la biblioteca Balzac i la petita modista xinesa, de Dai Sijie, un escriptor xinès instal·lat a França.

Per atzar he començat el llibre quan es celebren 20 anys dels fets, la matança, la repressió, de Tiananmen. L'any 1989 jo estava estudiant 1er de BUP i recordo que aquesta va ser, per mi, una de les notícies més impactants en aquella època. Uns quants anys més tard, em vaig trobar al mig d'aquesta plaça, diuen que és la més gran del món, i em vaig recordar de les imatges, dels militars i dels tancs i vaig pensar que devia haver estat esgarrifós veure avançar aquells monstres. Però jo no he viscut cap situació semblant, o sigui que sinó hi ets, no crec que puguis ni imaginar-t'ho.

La casualitat del turista va voler que estigués, uns dies més tard, a la mateixa plaça el dia dels funerals de Deng Xiaoping, el cap d'estat que va obrir la Xina al capitalisme i que va acabar amb les revoltes del juny de 1989. Militars desfilant, clavells blancs, la plaça tancada i tot de curiosos i periodistes (només xinesos) al voltant...tot semblava un espectacle, un trist espectacle ben preparat.

Hi ha gent de l'opinió que aquests fets són una petitíssima part de la història de la Xina en comparació amb els milers i milers de morts, desapareguts i presos polítics que han fet. A mi, el record i les imatges dels fets encara em colpeix, però sembla que ens és ben igual el que passi en aquest pais que no respecta els drets humans. Hi seguim fent negocis, hi seguim viatjant, hi celebrem uns grans Jocs Olímpics...

http://www.youtube.com/watch?v=6inWKFKv9UA&feature=related

L'any 1989 em va deixar més imatges a la memòria, però ja seran per un altre post.